Les organitzacions LGTBIQA+ a Terrassa

Entre la incidència política i les crisis del moviment

A finals dels anys 1970 i principis dels 1980 el moviment homosexual entra en crisi. El març del 1978 hi ha un trencament dins el FAGC, i en marxen les dones lesbianes, que passen a organitzar-se dins el moviment feminista, activistes gais i travestis amb perfil més llibertari, que funden la Coordinadora de Col·lectius d’Alliberament Gai (CCAG), i també molta altra gent que simplement abandona el moviment. Tot i això, el grup del FAGC al Vallès Occidental segueix actiu. De la CCAG, que només va estar activa entre el 1978 i el 1980, sabem que tenia almenys un membre a Terrassa, conegut com “La Marquesa”, però a dia d’avui no en tenim més informació.

A la tardor de l’any 1979, la regidora Rosario López de la Joventut Comunista, porta al ple de l’Ajuntament una proposta de reconeixement del FAGC. La iniciativa aixeca polseguera i durant els dies següents el Diario de Terrassa recull una polèmica que mostra les postures de diferents sectors socials de l’època davant l’homosexualitat. Aquí podreu trobar els retalls de premsa digitalitzats.

Amb l’eliminació de l’homosexualitat de la Llei de Perillositat Social i la legalització del FAGC l’any 1980, i a continuació dels altres fronts d’alliberament de l’Estat espanyol, comença una nova etapa en què, paradoxalment, el moviment perd força. Justament en aquesta època trobem un buit en el fons de temàtica LGTBIQA+ que ha pogut recollir fins ara l’Arxiu Històric de Terrassa. Podem imaginar que la tracció de l’ambient barceloní devia desplaçar molta de la socialització a la capital, però també és probable que els espais de caràcter més contracultural també acollissin en certa mesura les dissidències sexuals i de gènere.

A partir de mitjans dels anys 1980, la història del col·lectiu està marcada també per la pandèmia del VIH/sida. Els primers casos a Terrassa es detecten l’any 1985, i l’octubre de l’any s’informa de la mort de dues persones per causes relacionades amb la sida, un d’ells un jove homosexual. Tot i que la majoria de casos detectats a la comarca estaven relacions amb el consum de drogues per via parenteral, la crisi del VIH/sida representa un retrocés, a causa de la por i l’estigma, de molts dels drets conquerits per la comunitat des del final de la dictadura. També genera més preocupació institucional per la reducció de riscos i per la promoció de la salut sexual i reproductiva.

Tot i que ja no hi ha una organització tan visible a la ciutat com durant els primers anys de la Transició, no deixa d’haver-hi comunitat, reivindicació i suport mutu a la ciutat. Un article sobre el matrimoni igualitari l’any 1991 parlava d’un “colectivo discreto” a Terrassa i d’una parella que havia intentat casar-se, i el 1995 les Dones del Sac, un col·lectiu feminista vinculat al Casal Independentista, feia campanyes reivindicant el lesbianisme. Sovint els arxius personals o de col·lectius que no són específicament LGTBIQA+ ens poden servir per explorar la diversitat sexual i de gènere, i segur que hi ha moltes persones a Terrassa que ens podrien explicar més sobre aquests anys.